Ramon Llull va viure en un mon en què es confrontaven dues concepcions diametralment oposades de la vida religiosa i l’extensió de la fe: d’una banda, l’exercici del màxim poder espiritual i temporal per part de la institució eclesiàstica, des del papat i l’episcopat fins a les ordres religioses; de l’altra, les inquietuds dels fidels i dels religiosos de base per ser actors de la pròpia fe i de la pròpia salvació, amb voluntat de retornar a les fonts de l’Evangeli. Aquestes inquietuds tenien manifestacions molt variades i no sempre concordants. El darrer quart del segle XIII i el primer quart del segle AIV és el moment de l’expansió del beguinisme i de la seva persecució; de l’enfrontament entre els franciscans espirituals i conventuals; del joaquimisme i d’altres formes de mil·lenarisme; de l’ús de les llengües vernacles en els textos sagrats i teològics; de la mística femenina, etc. Arnau de Vilanova, Marguerite Porete, Jacques de Molay i el mateix Ramon Llull tenen a veure amb aquestes qüestions. Tots quatre es van moure en un terreny delicat entre l’ortodòxia i la dissidència, van establir relacions personals entre ells o van coincidir en moments crítics de les seves vides i, en dos dels casos, van compartir una mateix final tràgic.